dilluns, 30 de maig del 2011

Cai. El sospir d'un gos lacrimògen.

"Cai" podria haver sigut un sospir trencat o un tren en una via morta.
Una tarda minsa i oblidada, o bé tot el contrari.
Una tarda anclada en una bassa, una tarda-retrovisor, una tarda cadència.
D'un llevar-se amb enyor i sentir un pes mort.

Recordar la finta envers una tassa de Nescafè casolà, la finta envers uns llavis,
l'endinsar-se en un xampú celestial.
Podria ser una elegia mil vegades repetida,
les 7 diferències d'un suplement dominical una mica tira-rollos.

Però cadascú canta el seu estribillo, i escriu el seu propi conte fins que s'equivoca
i una branca fora de puestu el fa caure sobre una nova alfombra que qualsevol altre trobarà sòrdida o polseguera i haurà abandonat amb la cua entre-cames, i anirem intercanviant-nos rols i protagonismes i adjectius, a vegades amorrats al vidre, a vegades mossegant-los amb la cura d'un tasta-olletes definitivament sibarita.
Tu eres tu propio Dios.
Tu eres tu propio hijodeputa.

Natura morta

L'abisme i la negació. El mai més. la frontera, la desesperança. El no retorn. El silenci extrem.
La buidor. La paràlisi crònica. La ceguesa, la sordera...
Els absoluts.

Les condemnes.

Una macedònia de gossos petaners de taques semblants i olors fillsdeputa. Mutilacions de la lepra diària.
A l'Hérmes li agradaria ser un coctel molotov en un interstici, no veure's abocat al precipici en cada terme absolut, ni veure's superat per les circumstàncies en cada revolt.

-Hêrmes, desperta!!! - es diu a si mateix.
-Hermés, Ítaca existeix!!!! No perdis mai l'esperança.

Però és acabar la frase i llegir en un diari qualsevulla d'un bar impúdic que en Sergi Pàmies la troba amputable, eixir al carrer a respirar i aixecar-se en plan bombolla i inspirar els camps de blat fins a creure's part d'un estat llunyà ple de tractors i d'Olivies Newton-John i bluesmans i noies de nom de novel.la rosa i viudes de soldats adolescents.........(ὀξύς) ----->>> per tot seguit fumar-se un núvol i adonar-se nítidament de que,
la imaginació, si bé inclina la vida, no la crea.

#epicfail, Hêrmes.

dilluns, 16 de maig del 2011

Arlequí, un destí: Ombrívol.

Sóc Arlequí. I sóc la ombra difuminada del gran cavaller que fóra.
Sóc una joia arronsada i poruga, 
arraconada amb les borles del pas del temps.

Una joia capcinada i ressacosa en un sofà pudent de mixo trist i imprudent. 
Olor d'holocaust matutí.

Assenyalat públicament, ara sóc com l'imbècil que mira i remira el dit que assenyala la lluna.
Que acolxa un violí ancestral i el desafina.

Em sento, jo, Arlequí, una difamació del propi lucre, 
una frase estúpida en present i sense futur possible.
Una equivocació tràgica. 

I per això mereixo un destí ombrívol, un nus a la porta de l'estómac.

Com per exemple un far perdut en una illa ronsa i apaivagada. 

Una illa on pasturar fins suar sang. On pasturar fins a ser digne de un mateix.



teixBSO