Paisatges holístics III: La soledat dels avatars

Una japonesa amb cara de lot. Una japonesa per a il.luminar el camí.

La soledat dels avatars, el carrer mort, i una coixera pronunciada.
Ajaure's sobre un toll i sentir esgarrifances, cantar-li en veu baixa a una tija en una planta.
Convidar-se a una boda aliena i apretar la núvia.
Calcar un còmic estrella i cremar-lo. Retornar al bosc, i cultivar cireres platòniques.
Recitar-los un poema matutí que inclogui la rima CIRERA - TREMPERA.

Fer-se periodista per assistir a un corresponsal feixista, i boicotejar-lo. Netejar-se els brànquis amb un poema croata. Pujar dalt d'un penya-segat per desafinar una gralla.

Confrontar tots aquests pensaments, recitar-los de memòria, 

titular-los amb un epítet holístic, i desvirtuar-los fins la mort. 

Rellegir-ho i perdre la mètrica. 

Adaptar-ho per a quartet de corda. Sortir al carrer per anunciar l'alliberació. Quedar-se tancat per dins.

Sentir una clofolla xiular, esdevenir transparent o aparador, ser xiuxiuejat amb sorna.

pRacticar el canvi de lloc instantani amb un calaix de cançons d'adolescència i compartir-ho amb un amic invisible. Sentir impotència i avorriment sobtat, veure passar els dies rere un núvol crepat a lo Cindy Lauper.
(Esgarrapar un segon al rellotge del temps i patinar amb les restes de l'escorredora.
Aixecar-li les faldilles a una cheerleader. Corejar el Guillamino en un estadi buit)

Si bé enumerar és una actitud mandrosa i fàcil, quan cada recreació t'esgarrapa la memòria en va,
escriure esdevé endevé la sole. I no hi ha manera de plasmar-ho sense semblar pedant,
esteta o gilipolles.

Are we human or are we dancer?

Córrer pel carrer, afectat d'un rar síndrome, i amb banda sonora de fons, tipus peli tipus 2007.

Convertir-se en víctima d'una escopinada de plutoni, i ser aïllat, veure com els éssers estimats et ploren mentre s'allunyen amb una espècie de fàstic involuntari. Les mans escorrent-se per un vidre enditat, els metges tocant-te amb llances de coto-fluix, des d'una distància prudencial. Tenir certa halitosi.

Que et tanquin en quarantena amb una bossa de Sugus, i un parell de revistes de cotxes. Que l'huracà mediàtic et relegui a una post-data. Que deixin de visitar-te a compta-gotes. Envellir 10 anys en 3 setmanes.

Plorar i penjar-ho al youtube amb una banda sonora tipus The Killers,
que evocaria un tipus afectat d'un rar síndrome que córre fins inflar-se en globus i
acaba donant nom a una cançó que inspira a una parella que s'encinta a gust i té un fill que no sap que el plutoni és fluorescent, i la pluja, àcid-jazz.

FEE

Miolar per mimetisme

Agafar un tauler de d'escacs. Dibuixar-hi un nen. Veure el dibuix agafar vida pròpia...

Ajaure's al sofà i observar el nen rere una cortina de sinfonies tipus Tchaikovsky.
Preguntar alguna cosa al nen i rebre morros. El nen fa morros.
El nen fuig, i expira sense deixar rastre. Rastre verificable, s'entén.
Parlar de petjades a l'adn és jugar-se el tipus contra un exèrcit de fanàtics de Descartes.
Pienso, luego abono.

El nano entrepussa amb un gat dins d'un toll i dóna una voltereta sobre si mateix.
Sent miolar el gat i al cap de 4 dies són una coral de meows pur mimetisme.
Però el gat ben aviat badalla, i s'enfila per un arbre infinit.
El nen s'agafa a les escames, i li arrenca la crosta, però l'arbre és manté immutable.

El nen capcot vislumbra un gat, agafa un tauler d'escacs i suspira un gargot.
Un gargot inert insensible i sord.
El nen dibuixa gats fins a perdre els tendons. El nen dibuixa fins a veure néixer un frondós bigoti.

El noi dibuixa un gat que faria les delícies de Cleopatra.
Però ja fa tants anys que dibuixa que ha oblidat el miol.

L'home rememora un gat fantasma. L'avi miola.

La iaia l'enterra.