Es lo mejor para Dorothy... (lo-fi post)

- Hola Jeremy!

- Que quieres, Elisabeth? [cof... cof... cof...]

- Esto no puede seguir así, me voy a Ontario... [zhihhhhhhh]

- Pero que dices, Elisabeth!! Pero si en Ontario solo hay... renos..... y metros y metros...... de nieve, y patinadores.....

- [zhihhhhhhhhhhhhhh]

-Te gustará el hockey hielo, verdazzzz?

- [zhihhhhhhhhhh] Solo quiero lo mejor para Dorothy...

- Pero si aún no ha nacido, como sabes que no le va a gustar.......

vivir en Ohaio... Elisabeth?? [cof... cof... cof...] [chwwwwwwwwwwwwww]

-Las mujeres tenemos un sexto sentido... un presentimiento... una manera de sentir las cosas que nunca falla. Por ejemplo: cuando te ví, sabía que serias un desgraciado... pero no quise hacer caso, o hice caso omiso, que es lo mismo.... HAHA HA HAAAAAAAAARGH!! Te ha gustado ese juego de palabras, verdad, Jeremy??

- [cof... cof... cof...] Si, ha sido sublime! Me sublima, que con tu poca inteligencia tengas a veces estos.... fogonazos de lucidez.... ELISABETH [cof... cof... cof...] [zhihhhhhhhhh]

- Me voy a Canadá!!

- Pero si en Canadá solo hay policía montada, y bosques llenos de timbers.... con camisas de franela...

-Si, quiero que uno de ellos me dé por detrás sin parar...

esos cuerpos robustos... esos osos humanos ---->>>>> [zhihhhhhhh]

- [cof... cof... cof...] Y eso es lo mejor para Dorothy, tu crees??

- [zhihhhhhhh] Ya no se a quién creer... esta mañana he ido a por el newspaper, y el tender me ha mirado mal.... porque sabe........ estoy seguro que lo sabe...

porque siempre está cuchicheando por ahí [zhihhhhhhh]

- Bueno Dorothy (?) , tengo que dejarte, tengo que ir a por un recado (?) ....

Adiós, nunca te olvidaré....

En el fons, tot és forma...

L'Amadeu li va agafar la cara amb una mà apretant les galtes. No era violència ni animisme. Animalisme, maybe. (cara peix, cara peeeeeix, etc...) Mancat d'estil, però sense malícia.

La va fer caure contra el sofà i li va mossegar el front. Volia apropiar-se dels seus pensaments, crec modestament. Va començar a xuclar com una aspiradora mentre li apretava els pits, suposo que per desviar l'atenció, i es va imaginar navegant entre els seus somnis, cual espiral multicolor: Llegint els seus diaris més íntims, sentint el seu ardor nocturn, la seva peresa matutina, el seu mal de cor a mitja tarda quan fa tardor, i les fulles trencadisses i la bardissa una ancla al fons de la infància.

Les seves lectures, els seus primers amors, una torreta amb una flor esmorteïda de vagància. Unes faldilles impossibles, un primer petó. Un dibuix despreocupat, estius de racons desdibuixats, i olors eternes i bicicletes i gats. Ella es va deixar acolxar, i li va posar la mà al cor, per sota la roba. El va alentir fins deixar-lo ebri i mandrós, i el va deixar caure lentament contra l'alfombra. Va sospirar i es va recollir el cabell. Tot seguit, li va escriure una nota. Deia així:

-Vaig a l'estanc. No m'esperis despert.

El meu nus és a la teva gola

Il.luminat pels dies, desgastat pel pas del temps... un calaix ple de cançons perfuma l'estança.

Acostumats a viure alimentant la por, enfrascats en el flagell constant. Oh, lord, help us!!

El calaix cap en una butxaca i és (quasi bé) intransferible. Deixa'm escriure't quatre lletres,

a seguici d'un piano que coneixem molt bé, i que és la via d'alguns dels nostres trens fantasmes.

Doncs bé, aquí em tens, el meu nus és a la teva gola.

Sento les teves mans guarir-me de l'espant, de la cruesa descarnada dels fets, de la roda del temps. I sento que no hi ha proutes plomes i adjectius quan ens tóca recórrer a les cançons i a les complicitats per comunicar-nos a esquenes del món, per recordar-nos mútuament i en silenci, que potser no seriem ningú, o seriem una mica menys que en el dia d'avui, si no ens haguéssim traçat en silenci i a les fosques.

En un codi tou i intransferible, no deixarem que ningú s'adoni que l'empremta és perdurable com l'univers, per força finit però d'epitafi inconcret i inabastable.

En una caixa que amb una mica d'imaginació cabria en una butxaca (plena de cançons)

guardo una espelma que encendré quan senti que l'equilibri torna a ser precari, i en aquell precís instant, qui sap si a l'altra punta del món, recordaràs que l'esperança és a la punta dels dits, i el teu nus serà a la meva gola...

Keep your secrets with you

Safe from the outside

Ankara, no t'he enviat mai una postal

Recordo un coixí forrat, de modista, una cançó polonesa d'adopció... el teu cap allunat al seu costat, amb la mirada perduda. I vaig fugir-ne lentament i amb discreció, tot plegat feia massa olor a resclòs i a naftalina. Aquests tipus d'olors em mullen l'ànima i no estava en condicions.

Vaig enfilar l'escala, i vaig sortir al carrer. Vaig acabar dins d'un quiosc, remirant entre llibres usats. Vaig resseguir un conte de Salvador Espriu sense cap ni peus, però que em va fer recordar una vella cançó que tot i ser polonesa semblava qualsevol cosa menys una polka...

Una cançó de vellut, una cancó que crec recordar vaig sentir per primer cop mentre amb la

faldilla a mitja esquena entrava dins teu amb parsimonia i aire de migdia, ens haviem deixat la tele oberta. Ja començava a enrarir-se l'ambient, però jo no me n'adonava, i un esquadró de coloms cantava com una coral instrascendent mentre m'enlluernava un sol a mitja llanguimenta.

No sé exactament què estava buscant. Em sentia desencisat, necessitat d'opi o de prostíbul, d'Ankara o d'autovia en direcció contraria. Vaig enfilar-me a la moto i vaig conduïr sense rumb per sentir el vent a la cara. Em vaig deixar caure per algun jardí prohibit, vaig resseguir des del mirador sense esma, i finalment em vaig deixar caure, sense fons. La costum era com una llosa, i em va enviar al fons del clot sense vacil.lació. Mentre m'alentia, recordava una vella cançó polonesa, amb pinta de qualsevol cosa menys de polka...

Solució: gardela

En Shevere caminava arran d'acera en un joc falsament perillós amb nom de petit barranc, de suicidi de tira còmica. Portava tota la setmana omplint bústies editorials de manuscrits esperant un efecte boomerang que de moment es tenyia de silenci. "El maleït talent sota sospita!!!" pensava recordant el gran Andrés Montes.

Fumava i vagarejava sense rumb, i canturrejava una melodía com de trombó miolat. S'imaginava olorant les teves calces, tu asseguda i oberta de cames sobre un tamboret. S'imaginava amorrant el nas al cotó acolxat, inspirant el teu perfum intens, apretant-te les cuixes amb un amor sobtat de postal però en plan gamberro. Quina desgràcia haver de conformar-se amb els efluvis de verb i adjectiu, amb les eculubracions sordes del músic de carrer. La novel.la es veia immersa en un espiral fangós de pes insoportable.

Va tornar a casa, va recollir el diari, i va fer un soduku com a excusa per teixir l'ambient de groove i psicoanàlisi i es va fumar un puret olor a vainilla...
Va arrencar una fulla del calendari, va somriure cínicament, i va agafar un paper de cuina.
El típic final de -----> Solució: gardela.